Los enamoramientos.-Javier Marías, Ed. Alfaguara

Quan comença el llibre es podria pensar que es tracta d’una novel•la  policíaca  perquè se’ns explica un assassinat i haurem d’esbrinar el qui i el perquè, de seguida veurem que no és aquest el plantejament. El tema de la mort està tractat des de  diversos angles, per un costat la seva absurditat i  per l’altra la desesperació  i el desconsol que infligeix en els vius. Aquest dolor punyent i sincer que experimenten els supervivents més propers, amb el temps es cicatritzarà i sovint la persona desapareguda serà substituïda per una altra, de manera que si el difunt reaparagués es trobaria com un estrany que ja no pot tornar a ocupar el seu lloc. Aquesta situació se’ns explica molt bé en el llibre a través d’un exemple literari:  El coronel Chabert de Balzac, un oficial de les tropes napoleòniques és donat per mort, al cap de temps la seva vídua ha refet la vida i el marit, que havia sobreviscut, torna a casa. Se li nega la seva identitat i se’l condemna a la no existència. 

L’altra tema tractat amb profunditat és el de l’amor i l’enamorament. Sembla que quan ens enamorem  som capaços de cometre les majors atrocitats, però també ens sentim transportats de tal manera que podem actuar envers l’bjecte del nostre amor de la manera més sublim, però els sentiments són fluctuants i acaben desapareixent, de manera que estem condemnats a substuir algú o a ser substituïts i a causar les més grans decepcions .  Ens parla de Goethe, quan a l’estiu de 1823 té 73 anys i s’enamora d’Ulrike que en té 19 i del seu poema « L’elegia de Marienbad » 
Una altra temàtica que tracta el llibre és  l’enveja, la definició que en dóna segons l’article del Diccionari Covarrubias (1611) , ens il•lustra perfectament bona part de la trama de la novel·la.  

 Amb el llibre Els tres mosqueters de Dumas,  incideix de nou en la violència i la mort aparent d’algú proper. 

Emmarcant la novel•la trobem el món editorial i els petulants escriptors que ja es preparen per rebre el premi Nobel, en aquest punt és on hi ha  l’aspecte més crític i irònic del llibre, fins  i tot ,amb alguna pinzellada d’humor.

És remarcable l’estil àgil malgrat el to reflexió amb constants digressions sobre  el bé i el mal o la impossibilitat d’arribar mai a la veritat.   Mostra un domini extraordinari de la llengua, utilitza sinònims i oracions llarguíssimes sense que el text se’n ressentí, tot el contrari, juga amb diversos registres , aconseguint la descripció perfecta dels sentiments .

LLibre molt recomanable per als seguidors de J. Marías, el qual en aquesta ocasió ens brinda una història més senzilla  però amb el mateix mestratge  de sempre.